amics, literatura, cine, música, pensaments i emocions...

... I ja el tenim aquí, l'Octubre, està a punt d'entrar amb força, amb contundència, marcant que la Tardor ja és aquí, però encara amb màniga curta, sandàlies i tan sols una jaqueta per si de cas...

com sempre, no sé quin és el motiu que em porta a escriure en diferents estacions, sempre les emocions i el temps es relacionen sense motiu...

porto dies pensant en alguns amics, alguns nous, altres de sempre, als que enyoro... pots enyorar algú perquè està lluny físicament i no pots abraçar-lo, però de vegades amb aquests hi parles sovint... penso però en aquells amics que són a prop però que sense saber-ne el motiu te n'allunyes... o potser ells s'allunyen de tu... sigui de la manera que sigui, no m'agrada allunyar-me d'aquells que em fan sentir bé, d'aquells que m'estimo, d'aquells que em preocupen, d'aquells que crec que podria arribar a estimar...

una tarda, un vespre, una nit de lectura, de llibres diferents, d'històries increïbles, surrealistes, autors apassionants... i de lectures banals, amb simplement emocions que es transmeten línea a línea i paraula a paraula... un somriure a l'acabar la frase o una llàgrima a final de capítol...
tardes i vespres de cinema en bona companyia... acaba la pel·lícula i tens un somriure dibuixat als llavis, per aquella música, aquella fotografia increïble, aquella època a la que et transporta, art, literatura, música... i sempre hi ha una conclusió, mai estem contents amb allò que tenim...

però es que malgrat tot lo bo, que és molt, t'enyoro...

m'hauria agradat poder-te conèixer més, però ens hem allunyat, i no vull! vull tenir-te a prop!

i es que com diu una gran i dolça amiga, el Setembre no ha estat el meu mes favorit! tot i que hi hagut moments meravellosos i plens de màgia ... Octubre, segur que tu seràs millor!

... ben fet! ... alegria i felicitat !!

Avui m'he tret un gran pes de sobre. De vegades ens marquem algun objectiu a la vida quan no tenim molt clar cap a on hem de seguir, i ens el marquem pensant que sí, que arribarem a assolir-ho, i avui em sento contenta. Ho he fet, l'he assolit i em sento orgullosa i satisfeta. Sembla estrany parlar en aquests termes d'un mateix, però crec que feia molt de temps que no em deia a mi mateixa, ben fet, molt ben fet!!

... i després dels nervis la migranya et visita però no aconseguirà apoderar-se del meu dia... avui no et deixaré, és el meu dia, la meva il·lusió... comparteixo amb molts l'alegria del moment... un sopar, uns riures, una copa... converses, emocions, amics...

i amb un mig somriure penso en tu... m'encantaria tenir-te aquí al costat, i fer-te un petó... i explicar-te com ha anat, com molta gent m'ha enviat la seva calor, com un petit amulet que tu em vas regalar era a la meva bossa...

els petits moments són molt grans i estic molt feliç de tenir tantíssima gent al costat que m'estima... sigui de la manera que sigui...

deixeu que el sol que s'acosta cada dia més a la primavera vagi entrant per la finestra i poc a poc dins del vostre cor!

sigueu feliços! :D

... un raig de sol entra per la finestra!

Ja feia dies que pensava en escriure alguna cosa de les que em passen pel cap i pel cor però com sempre aquest ritme de vida fa que pensem coses que volem fer però que moltes vegades quedin en això, pensaments.
En una tarda de diumenge, després d'una mica d'esport i d'un dinar amb diferents plats del meu gust, aquí em trobo, davant del teclat, de la finestra, exprimint aquests rajos de sol i amb un te a les meves mans.
Intento sentir i viure cada dia intensament. En aquestes últimes setmanes moltes estones de màgia al meu voltant. Música nova, música coneguda, cançons dolces, amics i familia que em fan sentir que la vida sovint és agradable.

Una carícia et transporta a aquella ciutat de les teulades amb dipòsits d'aigua, plaques solars i gent diversa. El temps s'ha parat? nosaltres som els mateixos? Sembla ser que no. Un concert inesperat amb aquelles notes que t'arriben al cor et fa somriure pel que has deixat enrere i sobretot pel que et queda per endavant.
Et diria no t'allunyis, ara no, revivim una abraçada, aquell petó tremolós... fa uns anys vaig sentir que et perdia per sempre, i mai et vaig perdre del tot. Què difícil sentir i viure i estimar...
Miro per la finestra, hi veig aquell arbre que mou les seves fulles pel vent que se l'emporta, aquest sol d'hivern que no volem que s'amagui, un llibre nou esperant a ser explorat, la somnolència aquesta de mitja tarda que t'ennuvola els pensaments...
Silencis, converses, mirades compartides, música,... paraules dolces, paraules inoportunes, paraules mai dites... i paraules que cal dir... no marxis, ara no...

I el sol segueix brillant quan l'hivern el deixa...