dissabte, 13 de juny de 2015

Mirades... sentiments.

Mires. Des de darrera, agafada a la seva cintura. Tens una visió més alta, vas distreta, serena.
Creus. Creus que romandràs allà sempre, agafada a aquella cintura que et dóna seguretat, estabilitat, amor.
Com sempre, t'equivocaves. No és ell qui et donava seguretat sinò aquella mirada teva cap a la vida.
Ja no ets asseguda a aquella moto des d'on vas veient tot passar. Des d'on el dia a dia no et pregunta sinò que simplement passa. T'has adonat que has de parar a mirar dins teu per poder veure fora. Amb calma, duresa, llàgrimes. Només així arribes al ara. Al somriure. Al aire lliure, com diu un amic.
Des d'aquesta finestra observo i veig. No és fàcil, qui va dir que ho fos. Els anys passen i la felicitat és cada moment compartit amb la serenitat d'un mateix.
Seran els núvols. O l'arribada de l'estiu. Ja sabeu que les estacions a mi m'afecten.
Tot per la mirada d'una noia des del darrere d'una moto. Tot pel text d'una obra que em va remoure. Per dins i per fora.
Tot per un no entendre de vegades les reaccions d'alguns. Tot per voler entendre els sentiments que ens passen pel cap i pel cor.
S'acosta l'estiu, la tempesta... Serà això.

Enyorava aquest vomitar les paraules. Enyorava escriure.

diumenge, 1 de juliol de 2012

... núvols d'estiu...

... doncs si, fa massa temps que no passava per aquí, suposo que quan no escrius és perquè tampoc no tens massa coses a dir, o per aquesta pressa que en aquesta societat sempre ens acompanya...

sembla que els canvis d'estació em forcen a venir a veure què passa... i ja som a l'estiu... malgrat avui no ho sembli massa... pluja, vent, llamps i trons... una tempesta d'estiu, sens dubte...

la ciutat comença a buidar-se i hi ha estones de tot... encara gresca i xerinola però també moments de soledat... no et queixes, simplement ho observes... 

amics que van fent la seva vida i que et dónen grans notícies... la vida passa i sembla que sigui ahir que sortíem de les nostres classes, anàvem a fer unes birres al bar mentre somíavem un futur...

els núvols et fan pensar, aquesta brisa s'emporta sentiments que no vols sentir i veus amb esperança que potser ja és hora d'oblidar i simplement gaudir del que t'acompanya...

il·lusió per un viatge de somni que pots portar a la realitat gràcies als qui han confiat en tu, i mires la sort que tens i gaudiràs com mai d'aquesta oportunitat... de mentres, a la ciutat els dies van passant, enyores alguns amics que estan lluny, alguns en distància, altres en sentiment... però somrius, per allò assolit, per la bona gent que t'acompanya i per ser feliç en les petites coses...

música que tens sempre al costat, no podries viure sense ella, lletres com la vida mateixa, sons que se't claven a l'ànima, instruments dolços i gent amb qui compartir-ho...

en definitiva, que la vida avança i nosaltres hem de ser capaços de seguir-li el ritme, perquè no arribi un dia i ens agafi a contrapeu i mirem enrere i diguem... òsti, si sembla que ens hem fet grans...

sincerament, jo crec que seguim sent joves, sobretot d'ànima, i ens queda molt per viure, per descobrir, per compartir, ... no ho desaprofitem pensant en allò que hauria pogut ser! 

Carpe díem!

somric i penso i canto... m'alegro de tornar a ser aquí... ja us enyorava...


divendres, 30 de setembre de 2011

amics, literatura, cine, música, pensaments i emocions...

... I ja el tenim aquí, l'Octubre, està a punt d'entrar amb força, amb contundència, marcant que la Tardor ja és aquí, però encara amb màniga curta, sandàlies i tan sols una jaqueta per si de cas...

com sempre, no sé quin és el motiu que em porta a escriure en diferents estacions, sempre les emocions i el temps es relacionen sense motiu...

porto dies pensant en alguns amics, alguns nous, altres de sempre, als que enyoro... pots enyorar algú perquè està lluny físicament i no pots abraçar-lo, però de vegades amb aquests hi parles sovint... penso però en aquells amics que són a prop però que sense saber-ne el motiu te n'allunyes... o potser ells s'allunyen de tu... sigui de la manera que sigui, no m'agrada allunyar-me d'aquells que em fan sentir bé, d'aquells que m'estimo, d'aquells que em preocupen, d'aquells que crec que podria arribar a estimar...

una tarda, un vespre, una nit de lectura, de llibres diferents, d'històries increïbles, surrealistes, autors apassionants... i de lectures banals, amb simplement emocions que es transmeten línea a línea i paraula a paraula... un somriure a l'acabar la frase o una llàgrima a final de capítol...
tardes i vespres de cinema en bona companyia... acaba la pel·lícula i tens un somriure dibuixat als llavis, per aquella música, aquella fotografia increïble, aquella època a la que et transporta, art, literatura, música... i sempre hi ha una conclusió, mai estem contents amb allò que tenim...

però es que malgrat tot lo bo, que és molt, t'enyoro...

m'hauria agradat poder-te conèixer més, però ens hem allunyat, i no vull! vull tenir-te a prop!

i es que com diu una gran i dolça amiga, el Setembre no ha estat el meu mes favorit! tot i que hi hagut moments meravellosos i plens de màgia ... Octubre, segur que tu seràs millor!

dissabte, 5 de març de 2011

... ben fet! ... alegria i felicitat !!

Avui m'he tret un gran pes de sobre. De vegades ens marquem algun objectiu a la vida quan no tenim molt clar cap a on hem de seguir, i ens el marquem pensant que sí, que arribarem a assolir-ho, i avui em sento contenta. Ho he fet, l'he assolit i em sento orgullosa i satisfeta. Sembla estrany parlar en aquests termes d'un mateix, però crec que feia molt de temps que no em deia a mi mateixa, ben fet, molt ben fet!!

... i després dels nervis la migranya et visita però no aconseguirà apoderar-se del meu dia... avui no et deixaré, és el meu dia, la meva il·lusió... comparteixo amb molts l'alegria del moment... un sopar, uns riures, una copa... converses, emocions, amics...

i amb un mig somriure penso en tu... m'encantaria tenir-te aquí al costat, i fer-te un petó... i explicar-te com ha anat, com molta gent m'ha enviat la seva calor, com un petit amulet que tu em vas regalar era a la meva bossa...

els petits moments són molt grans i estic molt feliç de tenir tantíssima gent al costat que m'estima... sigui de la manera que sigui...

deixeu que el sol que s'acosta cada dia més a la primavera vagi entrant per la finestra i poc a poc dins del vostre cor!

sigueu feliços! :D

diumenge, 13 de febrer de 2011

... un raig de sol entra per la finestra!

Ja feia dies que pensava en escriure alguna cosa de les que em passen pel cap i pel cor però com sempre aquest ritme de vida fa que pensem coses que volem fer però que moltes vegades quedin en això, pensaments.
En una tarda de diumenge, després d'una mica d'esport i d'un dinar amb diferents plats del meu gust, aquí em trobo, davant del teclat, de la finestra, exprimint aquests rajos de sol i amb un te a les meves mans.
Intento sentir i viure cada dia intensament. En aquestes últimes setmanes moltes estones de màgia al meu voltant. Música nova, música coneguda, cançons dolces, amics i familia que em fan sentir que la vida sovint és agradable.

Una carícia et transporta a aquella ciutat de les teulades amb dipòsits d'aigua, plaques solars i gent diversa. El temps s'ha parat? nosaltres som els mateixos? Sembla ser que no. Un concert inesperat amb aquelles notes que t'arriben al cor et fa somriure pel que has deixat enrere i sobretot pel que et queda per endavant.
Et diria no t'allunyis, ara no, revivim una abraçada, aquell petó tremolós... fa uns anys vaig sentir que et perdia per sempre, i mai et vaig perdre del tot. Què difícil sentir i viure i estimar...
Miro per la finestra, hi veig aquell arbre que mou les seves fulles pel vent que se l'emporta, aquest sol d'hivern que no volem que s'amagui, un llibre nou esperant a ser explorat, la somnolència aquesta de mitja tarda que t'ennuvola els pensaments...
Silencis, converses, mirades compartides, música,... paraules dolces, paraules inoportunes, paraules mai dites... i paraules que cal dir... no marxis, ara no...

I el sol segueix brillant quan l'hivern el deixa...

diumenge, 14 de novembre de 2010

el sol ja comença a amagar-se!

Fa dies que penso que vull escriure alguna cosa però amb això de les vides ràpides que portem tots mai trobo el moment per fer-ho o quan trobo el moment em falten les ganes... així que ara, aprofitant aquest rajos tímids de sol de tardor que entren per la finestra vull escriure quatre ratlles...

aquests últims dies m'he retrobat amb amics d'aquells que és igual que no els vegis en 10 anys, sembla que t'haguéssis vist ahir i només volen saber si estàs bé, si ets feliç, si en definitiva, en aquests anys que han passat seguim sent els mateixos d'aquelles converses al pati de lletres o hem evolucionat d'alguna manera... els miro, els observo, cadascun de nosaltres ha fet la seva vida, uns amb més sort que d'altres, uns amb familia, d'altres sense... però entre les parets d'aquell bar que tantes hores ens ha vist passar tots som els que erem... ens agrada riure, escoltar, parlar, llegir, escriure, viure i compartir... som en definitiva gent del nostre temps que admira l'èxit d'un bon amic en la creació del seu últim llibre o la d'aquella amiga amb una familia dolça...

tots tenim la nostra vida amb menys glamour, els moments durs, les decisions difícils, i més en aquests dies que corren però les llàgrimes estaran sempre acompanyades d'un somriure agredolç, de les paraules d'aquell amic dient que som importants, cadascun de nosaltres, tinguem el que ens havíem proposat en temps d'aules de facultat o no, mentre ens tinguem uns als altres som... i el més important, podem ser feliços de tenir gent que ens estima sense demanar res a canvi...

doncs sí, aquest post el dedico als amics que en aquest moment no passen per un bon moment, per la pèrdua d'un somni, per la pèrdua d'una mare, per la pèrdua del que fins ara era la seva vida sense trontollar, per la pèrdua del que creien era la felicitat...

un somriure ben dolç, una abraçada i petons envoltats d'incertesa... només hem de xiular perquè un de nosaltres ho senti!

diumenge, 18 de juliol de 2010

en un segon tot pot canviar


... desitjaves que arribés aquesta setmana, volies iniciar les vacances, compartir-les, gaudir-les i ser feliç... en un segon tot s'enfonsa, et falta l'aire i els ulls s'humitegen en pensar-hi... de ben segur que vindràn dies on veuràs el sol brillar amb força, ara tan sols el teu cor està apagat... gaudiu de cada dia, de cada segon... bones vacances als que les feu!