Mires. Des de darrera, agafada a la seva cintura. Tens una visió més alta, vas distreta, serena.
Creus. Creus que romandràs allà sempre, agafada a aquella cintura que et dóna seguretat, estabilitat, amor.
Com sempre, t'equivocaves. No és ell qui et donava seguretat sinò aquella mirada teva cap a la vida.
Ja no ets asseguda a aquella moto des d'on vas veient tot passar. Des d'on el dia a dia no et pregunta sinò que simplement passa. T'has adonat que has de parar a mirar dins teu per poder veure fora. Amb calma, duresa, llàgrimes. Només així arribes al ara. Al somriure. Al aire lliure, com diu un amic.
Des d'aquesta finestra observo i veig. No és fàcil, qui va dir que ho fos. Els anys passen i la felicitat és cada moment compartit amb la serenitat d'un mateix.
Seran els núvols. O l'arribada de l'estiu. Ja sabeu que les estacions a mi m'afecten.
Tot per la mirada d'una noia des del darrere d'una moto. Tot pel text d'una obra que em va remoure. Per dins i per fora.
Tot per un no entendre de vegades les reaccions d'alguns. Tot per voler entendre els sentiments que ens passen pel cap i pel cor.
S'acosta l'estiu, la tempesta... Serà això.
Enyorava aquest vomitar les paraules. Enyorava escriure.
