Ja feia dies que pensava en escriure alguna cosa de les que em passen pel cap i pel cor però com sempre aquest ritme de vida fa que pensem coses que volem fer però que moltes vegades quedin en això, pensaments.
En una tarda de diumenge, després d'una mica d'esport i d'un dinar amb diferents plats del meu gust, aquí em trobo, davant del teclat, de la finestra, exprimint aquests rajos de sol i amb un te a les meves mans.
Intento sentir i viure cada dia intensament. En aquestes últimes setmanes moltes estones de màgia al meu voltant. Música nova, música coneguda, cançons dolces, amics i familia que em fan sentir que la vida sovint és agradable.
Una carícia et transporta a aquella ciutat de les teulades amb dipòsits d'aigua, plaques solars i gent diversa. El temps s'ha parat? nosaltres som els mateixos? Sembla ser que no. Un concert inesperat amb aquelles notes que t'arriben al cor et fa somriure pel que has deixat enrere i sobretot pel que et queda per endavant.
Et diria no t'allunyis, ara no, revivim una abraçada, aquell petó tremolós... fa uns anys vaig sentir que et perdia per sempre, i mai et vaig perdre del tot. Què difícil sentir i viure i estimar...
Miro per la finestra, hi veig aquell arbre que mou les seves fulles pel vent que se l'emporta, aquest sol d'hivern que no volem que s'amagui, un llibre nou esperant a ser explorat, la somnolència aquesta de mitja tarda que t'ennuvola els pensaments...
Silencis, converses, mirades compartides, música,... paraules dolces, paraules inoportunes, paraules mai dites... i paraules que cal dir... no marxis, ara no...
I el sol segueix brillant quan l'hivern el deixa...
