Ups... que se'm passa la Tardor!

... però la culpa no és meva, és d'aquest planeta que cada dia està més i més boig i sembla que la temperatura sigui de setembre i no de finals de novembre!! Però què dius que va passar la Castanyada i anavem amb màniga curta? No pot ser veritat! Que aviat menjarem turrons i ens ompliran a regals? diuen que això sembla segons les llums ja penjades al carrer!

De fet, porto uns dies pensant en les paraules que he de fer servir per fer frases i per d'aquestes frases fer-ne una història.. de vegades, però, no és una història el que volem escriure, són emocions, sensacions, simplement el nom d'algú o d'algun lloc...

m'agradaria que ara, des del sofà de casa, oloressiu aquest pollastre al forn recent fet, que sentissiu l'escalfor de sota la manta i la respiració de la gata mentre dorm. Un llibre al costat a punt de començar, música de fons, simplement he tingut temps de parar a mirar què faig, què sento, què veig... a valorar un petit gest, a valorar la vida en sí mateixa i deixar de banda allò que no val la pena o no em fa feliç.

sensacions de paraules, amics escriptors que per fi tenen el seu reconeixement, receptes de cuina amuntegades, dolor físic però salut mental, felicitat i estones d'avorriment, amics, amigues, coneguts, companys de feina, caps, familia... tothom té el seu lloc, el seu moment, jo en trobo més d'un al meu costat, és en moments dolços que penso en les pedres, si, les pedres, aquelles oblidades sota el mar, a la muntanya, muntanyes de pedres que per mi són sentiments, un grapat de pedres al meu cor, em recorden algú que ja no hi és, dibuixo un mig somriure i confio que algun dia tindré la força per portar-li, de mentres observo les del mar...

i no parlo d'amor, bé si d'amor, però no d'amor de parella...no no... amor pels amics, amor pels pares, pels germans, allò que ens costa tant de donar per por a perdre'l... però no us enganyeu, la vida és molt millor amb un somriure i amor al voltant, sigui del tipus que sigui...

perquè deiem que era Tardor, oi?.. si..si.. q no es que se'm passi l'arròs! és que quasi se m'oblida que estem a la tardor, i mires més enllà i somrius a les portes de l'hivern, desafiant-lo i esperant-lo amb una bufanda a les mans, o millor al coll?

... tancat per vacances

Que bé que senten les vacances... tot just comencen i ja gaudeixo dels moments de descans que els dedico... necessito un break mental... ja oloro els camps de vinyes, veig turistes fent fotos, tasto el gust del gelat... assaboreixo un vi de la regió...

moments dolços compartits, a la tornada més paraules... ara tan sols vacances! no em busqueu... m'estic torrant sota el sol!

amics, amants, amors... sentir, una cosa q no podem oblidar

Un escrit estrany en un dia xafogós a la ciutat... la lluna ja surt i els estels queden davall aquesta boirina q ens envolta... una amiga m'ha dit que avui és el dia de l'amic a Argentina... aquí no existeixen aquests dies però tampoc crec q fagin falta... per mi el dia de l'amic és cada dia, el dia a dia, perque encara que no els vegis a diari o perdis el contacte.. arriba un dia que el recuperes, si era amic de debò segueix al mateix lloc... passen els anys i malgrat tot, els amics de debò continuen al teu costat... les vides de tots canvien i ens adaptem a les noves situacions però una mirada, una abraçada, una paraula dolça d'un amic no té preu...

sovint oblidem aquestes petites coses...

fa uns dies l'abraçada d'un gran amic em va remoure el cor, els seus ulls de cansament, la preocupació que desprenien em van fer adonar que malgrat els anys, només calia que ens miressim per saber que podem comptar l'un amb l'altre, q malgrat la distància el que ens uneix va més enllà... les seves paraules uns dies després dient-me que s'havia sentit viu em van fer adonar que no sempre la vida ens porta on volem, però si podem canviar-ho, intentar ser el més feliços que ens sigui possible.. i això no ho vull oblidar mai... perquè ho hem de fer nosaltres sols, sense dependre de ningú...o més ben dit sense que ningú ens ho espatlli...

mires els estels, ets a la platja i les torxes clavades a la sorra et fan sentir la nit, una brisa suau acompanya, la música, la conversa, nova gent i coses per aprendre a cada segon... passen les hores i la llum d'unes espelmes il·lumina l'habitació, mires al teu voltant i el teu cor tremola perquè no sap si podria suportar un altre cop... però la vida és això, vida.. i ens hem de sentir vius... perquè sentir és el més important... sents coses que feia temps que tenies enterrades, que havies deixat en el bagul de l'oblit... fa por treure la pols als sentiments... fa por tornar a estimar... no saps si t'hi estàs resistint, no saps què t'espera demà.. però tanques els ulls... sents l'olor de les espelmes, els sostres alts del pis et fan sentir lliure... paraules dolces, carícies, abraçades, petons... et deixes estimar ... només el temps sap la resposta a la vida... però l'hem de sentir a cada segon... encara no sé el secret de la felicitat... si en teniu la resposta... feu-m'ho saber! de moment em conformo amb gaudir dels petits moments... ja sigui amb amics, amants o amors... d vegades es confonen, d'altres es complementen i unes altres no els arribem a trobar...

per a tots els que esteu en algun d'aquests grups... potser no ho diem prou en aquest dia a dia que portem tots... aquí estic si em necessiteu, perquè sé que si us necessito només he de xiular!

no deixeu mai de sentir!

Perquè sona la música dins nostre?

Un vespre, una nit...

Un sopar: un carpaccio de salmó marinat... o potser una truita de patates amb aquell pa amb oli de les garrigues i una mica d pernil..

De beure: una copa de vi blanc o una cervesa ben fresca

De postre: aquell brownie, recepta heretada i compartida d'una dolça amiga... (amb gelat de vainilla...)

I de música: sonen velles cançons i nous grups que desconeixies... d'aquí i d'allà...

De lectura: després de Murakami he caigut en la trampa d' Stieg Larsson... tot just començo...

Un lloc: penses en les aigües ben blaves de Menorca i Formentera...

Unes espelmes iluminen amb un suau taronja les parets blanques del teu voltant...

Mentre escric sonen les cançons que descobreixo de Russian Red, records a l'Alanis, pinzellades a música més propera d'amics... guitarres que se't claven endins recordant els dies de música, de concerts en la teva vida.. enyores aquells sentiments dins la sala d'assaig, els nervis d'abans del concert, al damunt de l'escenari, les jam's... enyores les mirades còmplices d'alguns amics... una nota sona, aquell so de saxo tenor se't clava al cor, la pell et tremola però pots arribar a sentir-lo sense que una llàgrima et regalimi per la cara daurada pel sol... sembla mentida com una nota, un so et pot fer sentir tant... i et porta tants records...

una bateria, una guitarra, un baix, una veu... records de música que poc a poc tornes a escoltar, cantes sempre, et fa sentir feliç, però cantes per tu... mai tornaran els temps dalt d'escenaris i bolos entre amics... aquest temps va ser i va passar... per tu ja és passat de nostàlgia tendre... desitjo q la guitarra segueixi tocant aquells acords, els solos que em deixaven envadalida... amb aquella força i la dolçor del fraseig, nota a nota... mirades amistoses dins nostre... aquell saxo segur que segueix tocant el solo que em va enamorar... aquells dits marquen el temps que ens va passar per damunt sense adornar-nos que el perdíem... que alguna cosa ens estava passant... sento una armònica de blues i penso en cançons compartides...

però malgrat tot... el somriure no se'm desdibuixa... el temps del sol del capvespre m'acompanya i ... la lluna crida que ja és la seva hora...
no pots deixar d'escoltar música,... juntament amb les paraules... fan les cançons... i la vida més plena...

s'ha de gaudir de cada minut, de cada segon, de cada estrofa de cada cançó... i de cada moment que ens ofereix el dia.. perquè cada instant és únic!

etiquetes del post? ... petits plaers de la vida?...

Llibres i Roses...

... i aquí estic de nou, miro per la finestra, veig els núvols ben blaus i el sol que ja s'apaga. La primavera marca amb força els seus colors, el sol, la pluja, ... tirants i escots, sandàlies i faldilles curtes... la calor treu el cap per la cantonada de sota casa, pregunta si pot entrar, si ja hi ha un lloc per ella en aquest dia, gaudeixo del silenci de la soledat, la música sona de fons i les paraules es preparen per sortir demà al carrer rodejades de flors i de gent...

algun llibre caurà a les teves mans i encara no tens molt clar quin serà... vols remenar-los, grapejar-los, observar-los... regalar-los... en el fons i malgrat una tristesa oculta, l'olor del dia de sant jordi et somriu i et pica l'ullet... sentiments i paraules... llibres i flors... somriures i mirades... amics i amants... noves mirades d'aire renovat, gent que t'omple el cor i te'l desmanega en un moment... somnis i realitat. La literatura ho té tot... i la vida, també...

com diu una amiga.. haurien d'existir les ulleres d'optimisme per posar-te-les quan oblides veure la part bona de la vida, seria tot un èxit de ventes... i se'n podria escriure pàgines i pàgines!


Feliç dia de Sant Jordi!!

Perquè ja és primavera, oi?

Sembla que serà veritat que tinc una especial relació amb les estacions de l'any... q em marquen més del que pensava o del que voldria.. però malgrat el propòsit de que el meu blog aquest any tingués més posts, de moment no ho he aconseguit,.. ja enyorava el meu post de primavera...


primavera que de moment es fa de rogar i ens recorda que l'hivern encara s'amaga darrere la cantonada per sorprendre'ns quan menys ho esperem.. la pluja, el vent, la neu, el fred.. però malgrat això, el sol brilla amb més força i les flors es deixen veure amb la seva cara més radiant! dins meu aquests batibulls del temps es tradueixen en incertesa de sentiments.. els colors es veuen més clars que la primavera passada però encara hi ha una escletxa de boira que no me'ls deixa apreciar del tot...


uns dies de vacances, la natura, converses agradables, somriures, gestos que no esperen res a canvi fan que el dia a dia segueixi endavant, fan veure que el món, malgrat que ple de desastres i d'injusticies ens depara cada dia un bri d'alegria...


perquè en el fons això és el més important de tot.. una mirada còmplice, un somriure d'aquell qui no fa gaire que coneixes, coneguts o companys que es converteixen en amics., els amics de sempre, els amics retrobats, la llum d'una espelma, el llibre d'un amic, una cançó... abraçades, salts, música, passejades i aire pur,...


potser res del que escric avui té massa sentit.. però aquella necessitat d'escriure em transporta en el temps.. notícies d'algú que va ser important per tu et trasvalsen però alhora et fan saber que encara queda una llibreta empolsada de dolces paraules compartides que et demostra que no hi ha res impossible... que com diu una cançó a força de molt de caure et tornes a aixecar i que tornaràs a sentir, a riure, a compartir,... perquè rere els núvols sempre hi ha un sol ben gran!


seguirem una vegada més... caminant!