... núvols d'estiu...

... doncs si, fa massa temps que no passava per aquí, suposo que quan no escrius és perquè tampoc no tens massa coses a dir, o per aquesta pressa que en aquesta societat sempre ens acompanya...

sembla que els canvis d'estació em forcen a venir a veure què passa... i ja som a l'estiu... malgrat avui no ho sembli massa... pluja, vent, llamps i trons... una tempesta d'estiu, sens dubte...

la ciutat comença a buidar-se i hi ha estones de tot... encara gresca i xerinola però també moments de soledat... no et queixes, simplement ho observes... 

amics que van fent la seva vida i que et dónen grans notícies... la vida passa i sembla que sigui ahir que sortíem de les nostres classes, anàvem a fer unes birres al bar mentre somíavem un futur...

els núvols et fan pensar, aquesta brisa s'emporta sentiments que no vols sentir i veus amb esperança que potser ja és hora d'oblidar i simplement gaudir del que t'acompanya...

il·lusió per un viatge de somni que pots portar a la realitat gràcies als qui han confiat en tu, i mires la sort que tens i gaudiràs com mai d'aquesta oportunitat... de mentres, a la ciutat els dies van passant, enyores alguns amics que estan lluny, alguns en distància, altres en sentiment... però somrius, per allò assolit, per la bona gent que t'acompanya i per ser feliç en les petites coses...

música que tens sempre al costat, no podries viure sense ella, lletres com la vida mateixa, sons que se't claven a l'ànima, instruments dolços i gent amb qui compartir-ho...

en definitiva, que la vida avança i nosaltres hem de ser capaços de seguir-li el ritme, perquè no arribi un dia i ens agafi a contrapeu i mirem enrere i diguem... òsti, si sembla que ens hem fet grans...

sincerament, jo crec que seguim sent joves, sobretot d'ànima, i ens queda molt per viure, per descobrir, per compartir, ... no ho desaprofitem pensant en allò que hauria pogut ser! 

Carpe díem!

somric i penso i canto... m'alegro de tornar a ser aquí... ja us enyorava...

Ups... que se'm passa la Tardor!

... però la culpa no és meva, és d'aquest planeta que cada dia està més i més boig i sembla que la temperatura sigui de setembre i no de finals de novembre!! Però què dius que va passar la Castanyada i anavem amb màniga curta? No pot ser veritat! Que aviat menjarem turrons i ens ompliran a regals? diuen que això sembla segons les llums ja penjades al carrer!

De fet, porto uns dies pensant en les paraules que he de fer servir per fer frases i per d'aquestes frases fer-ne una història.. de vegades, però, no és una història el que volem escriure, són emocions, sensacions, simplement el nom d'algú o d'algun lloc...

m'agradaria que ara, des del sofà de casa, oloressiu aquest pollastre al forn recent fet, que sentissiu l'escalfor de sota la manta i la respiració de la gata mentre dorm. Un llibre al costat a punt de començar, música de fons, simplement he tingut temps de parar a mirar què faig, què sento, què veig... a valorar un petit gest, a valorar la vida en sí mateixa i deixar de banda allò que no val la pena o no em fa feliç.

sensacions de paraules, amics escriptors que per fi tenen el seu reconeixement, receptes de cuina amuntegades, dolor físic però salut mental, felicitat i estones d'avorriment, amics, amigues, coneguts, companys de feina, caps, familia... tothom té el seu lloc, el seu moment, jo en trobo més d'un al meu costat, és en moments dolços que penso en les pedres, si, les pedres, aquelles oblidades sota el mar, a la muntanya, muntanyes de pedres que per mi són sentiments, un grapat de pedres al meu cor, em recorden algú que ja no hi és, dibuixo un mig somriure i confio que algun dia tindré la força per portar-li, de mentres observo les del mar...

i no parlo d'amor, bé si d'amor, però no d'amor de parella...no no... amor pels amics, amor pels pares, pels germans, allò que ens costa tant de donar per por a perdre'l... però no us enganyeu, la vida és molt millor amb un somriure i amor al voltant, sigui del tipus que sigui...

perquè deiem que era Tardor, oi?.. si..si.. q no es que se'm passi l'arròs! és que quasi se m'oblida que estem a la tardor, i mires més enllà i somrius a les portes de l'hivern, desafiant-lo i esperant-lo amb una bufanda a les mans, o millor al coll?

Perquè sona la música dins nostre?

Un vespre, una nit...

Un sopar: un carpaccio de salmó marinat... o potser una truita de patates amb aquell pa amb oli de les garrigues i una mica d pernil..

De beure: una copa de vi blanc o una cervesa ben fresca

De postre: aquell brownie, recepta heretada i compartida d'una dolça amiga... (amb gelat de vainilla...)

I de música: sonen velles cançons i nous grups que desconeixies... d'aquí i d'allà...

De lectura: després de Murakami he caigut en la trampa d' Stieg Larsson... tot just començo...

Un lloc: penses en les aigües ben blaves de Menorca i Formentera...

Unes espelmes iluminen amb un suau taronja les parets blanques del teu voltant...

Mentre escric sonen les cançons que descobreixo de Russian Red, records a l'Alanis, pinzellades a música més propera d'amics... guitarres que se't claven endins recordant els dies de música, de concerts en la teva vida.. enyores aquells sentiments dins la sala d'assaig, els nervis d'abans del concert, al damunt de l'escenari, les jam's... enyores les mirades còmplices d'alguns amics... una nota sona, aquell so de saxo tenor se't clava al cor, la pell et tremola però pots arribar a sentir-lo sense que una llàgrima et regalimi per la cara daurada pel sol... sembla mentida com una nota, un so et pot fer sentir tant... i et porta tants records...

una bateria, una guitarra, un baix, una veu... records de música que poc a poc tornes a escoltar, cantes sempre, et fa sentir feliç, però cantes per tu... mai tornaran els temps dalt d'escenaris i bolos entre amics... aquest temps va ser i va passar... per tu ja és passat de nostàlgia tendre... desitjo q la guitarra segueixi tocant aquells acords, els solos que em deixaven envadalida... amb aquella força i la dolçor del fraseig, nota a nota... mirades amistoses dins nostre... aquell saxo segur que segueix tocant el solo que em va enamorar... aquells dits marquen el temps que ens va passar per damunt sense adornar-nos que el perdíem... que alguna cosa ens estava passant... sento una armònica de blues i penso en cançons compartides...

però malgrat tot... el somriure no se'm desdibuixa... el temps del sol del capvespre m'acompanya i ... la lluna crida que ja és la seva hora...
no pots deixar d'escoltar música,... juntament amb les paraules... fan les cançons... i la vida més plena...

s'ha de gaudir de cada minut, de cada segon, de cada estrofa de cada cançó... i de cada moment que ens ofereix el dia.. perquè cada instant és únic!

etiquetes del post? ... petits plaers de la vida?...