Fa dies que penso que vull escriure alguna cosa però amb això de les vides ràpides que portem tots mai trobo el moment per fer-ho o quan trobo el moment em falten les ganes... així que ara, aprofitant aquest rajos tímids de sol de tardor que entren per la finestra vull escriure quatre ratlles...
aquests últims dies m'he retrobat amb amics d'aquells que és igual que no els vegis en 10 anys, sembla que t'haguéssis vist ahir i només volen saber si estàs bé, si ets feliç, si en definitiva, en aquests anys que han passat seguim sent els mateixos d'aquelles converses al pati de lletres o hem evolucionat d'alguna manera... els miro, els observo, cadascun de nosaltres ha fet la seva vida, uns amb més sort que d'altres, uns amb familia, d'altres sense... però entre les parets d'aquell bar que tantes hores ens ha vist passar tots som els que erem... ens agrada riure, escoltar, parlar, llegir, escriure, viure i compartir... som en definitiva gent del nostre temps que admira l'èxit d'un bon amic en la creació del seu últim llibre o la d'aquella amiga amb una familia dolça...
tots tenim la nostra vida amb menys glamour, els moments durs, les decisions difícils, i més en aquests dies que corren però les llàgrimes estaran sempre acompanyades d'un somriure agredolç, de les paraules d'aquell amic dient que som importants, cadascun de nosaltres, tinguem el que ens havíem proposat en temps d'aules de facultat o no, mentre ens tinguem uns als altres som... i el més important, podem ser feliços de tenir gent que ens estima sense demanar res a canvi...
doncs sí, aquest post el dedico als amics que en aquest moment no passen per un bon moment, per la pèrdua d'un somni, per la pèrdua d'una mare, per la pèrdua del que fins ara era la seva vida sense trontollar, per la pèrdua del que creien era la felicitat...
un somriure ben dolç, una abraçada i petons envoltats d'incertesa... només hem de xiular perquè un de nosaltres ho senti!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada