... desitjaves que arribés aquesta setmana, volies iniciar les vacances, compartir-les, gaudir-les i ser feliç... en un segon tot s'enfonsa, et falta l'aire i els ulls s'humitegen en pensar-hi... de ben segur que vindràn dies on veuràs el sol brillar amb força, ara tan sols el teu cor està apagat... gaudiu de cada dia, de cada segon... bones vacances als que les feu!
De vegades no donem importància a les petites coses de la vida quan en realitat acostumen a ser les més importants...
diumenge, 18 de juliol del 2010
en un segon tot pot canviar
... desitjaves que arribés aquesta setmana, volies iniciar les vacances, compartir-les, gaudir-les i ser feliç... en un segon tot s'enfonsa, et falta l'aire i els ulls s'humitegen en pensar-hi... de ben segur que vindràn dies on veuràs el sol brillar amb força, ara tan sols el teu cor està apagat... gaudiu de cada dia, de cada segon... bones vacances als que les feu!
diumenge, 14 de març del 2010
sort del sol malgrat el cansament...
Avui ha sortit el sol... i quines ganes que tenia de sentir la seva calor, la seva llum... la neu dels últims dies ens va trasbalsar i el fred es calava dins meu...
serà que la primavera s'acosta i el temps torna a la seva realitat. Cansament de cap de setmana sense poder descansar i esperança que no falta massa per uns dies de vacances... necessito parar, seure, pensar, llegir, sentir, mirar, gaudir... necessito un break de tot i estar serena i tranquila...
tanco els ulls i imagino llocs on anar, intento ser el més feliç que puc cada dia...

Ja falta menys per uns dies de festa...
serà que la primavera s'acosta i el temps torna a la seva realitat. Cansament de cap de setmana sense poder descansar i esperança que no falta massa per uns dies de vacances... necessito parar, seure, pensar, llegir, sentir, mirar, gaudir... necessito un break de tot i estar serena i tranquila...tanco els ulls i imagino llocs on anar, intento ser el més feliç que puc cada dia...
Ja falta menys per uns dies de festa...
divendres, 8 de gener del 2010
Tan sols una aprenent de fornera...
Després d'aquests Nadals començo una nova etapa que és la de fer pà... sí..sí... aquests Reis Màgics d'Orient m'han portat una panificadora. Penso treure-li tot el partit i s'ha de dir que he començat a fer les proves. No és tasca fàcil d'inici ja que les explicacions de les instruccions no serveixen massa... aquest món d'internet però sempre dóna solucions i per tant vaig fer el meu primer pà, i el vull compartir amb tots vosaltres.
Pà tipus francès:
Ingredients:
375 ml. d'aigua
1 culleradeta de sucre
1 cullerada d'oli d'oliva
1 culleradeta de sal
600 g. de farina de força
7 g. de llevat sec de forner ó 20 g de llevat fresc
Preparació:
Posar tots els ingredients a la cubeta de la panificadora en el mateix ordre establert abans.
Programa ràpid ( sobre 2:10 h).
Treure de la cubeta només acabar i deixar mínim una hora abans de tallar el pà.
I no tenia mala pinta i no estava gens dolent per ser la primera vegada que ho intentava! Però es pot millorar!!
375 ml. d'aigua
1 culleradeta de sucre
1 cullerada d'oli d'oliva
1 culleradeta de sal
600 g. de farina de força
7 g. de llevat sec de forner ó 20 g de llevat fresc
Preparació:
Posar tots els ingredients a la cubeta de la panificadora en el mateix ordre establert abans.
Programa ràpid ( sobre 2:10 h).
Treure de la cubeta només acabar i deixar mínim una hora abans de tallar el pà.
I no tenia mala pinta i no estava gens dolent per ser la primera vegada que ho intentava! Però es pot millorar!!
Ara bé, després de provar-ho la pròxima vegada faré alguna adaptació a la recepta. S'ha de dir que no vaig utilitzar farina de força sinó normal i llevat fresc enlloc del sec. Al proper pà que fagi però hi posaré una mica més de sal (ja que estava un pèl "soso") i el dauraré una mica més. El que encara em falta aprendre és a desmotllar-lo sense que es desmonti massa. Potser la solució és treure les pales d'amasar abans que comenci la cocció i deixar-lo refredar una mica abans de desmotllar. En fi, aquesta nova aventura tot just comença! Espero preparar mil pans més, massa de pizza, pastissos... crec que el pròxim objectiu és un pà de llet amb xocolata. Si ho faig ja us mantindré informats/des.
Ja sabeu, accepto suggeriments, receptes... sóc tan sols una aprenent amb ganes d'èxit!!
dimarts, 24 de novembre del 2009
Ups... que se'm passa la Tardor!
... però la culpa no és meva, és d'aquest planeta que cada dia està més i més boig i sembla que la temperatura sigui de setembre i no de finals de novembre!! Però què dius que va passar la Castanyada i anavem amb màniga curta? No pot ser veritat! Que aviat menjarem turrons i ens ompliran a regals? diuen que això sembla segons les llums ja penjades al carrer!
De fet, porto uns dies pensant en les paraules que he de fer servir per fer frases i per d'aquestes frases fer-ne una història.. de vegades, però, no és una història el que volem escriure, són emocions, sensacions, simplement el nom d'algú o d'algun lloc...
m'agradaria que ara, des del sofà de casa, oloressiu aquest pollastre al forn recent fet, que sentissiu l'escalfor de sota la manta i la respiració de la gata mentre dorm. Un llibre al costat a punt de començar, música de fons, simplement he tingut temps de parar a mirar què faig, què sento, què veig... a valorar un petit gest, a valorar la vida en sí mateixa i deixar de banda allò que no val la pena o no em fa feliç.
sensacions de paraules, amics escriptors que per fi tenen el seu reconeixement, receptes de cuina amuntegades, dolor físic però salut mental, felicitat i estones d'avorriment, amics, amigues, coneguts, companys de feina, caps, familia... tothom té el seu lloc, el seu moment, jo en trobo més d'un al meu costat, és en moments dolços que penso en les pedres, si, les pedres, aquelles oblidades sota el mar, a la muntanya, muntanyes de pedres que per mi són sentiments, un grapat de pedres al meu cor, em recorden algú que ja no hi és, dibuixo un mig somriure i confio que algun dia tindré la força per portar-li, de mentres observo les del mar...
i no parlo d'amor, bé si d'amor, però no d'amor de parella...no no... amor pels amics, amor pels pares, pels germans, allò que ens costa tant de donar per por a perdre'l... però no us enganyeu, la vida és molt millor amb un somriure i amor al voltant, sigui del tipus que sigui...
perquè deiem que era Tardor, oi?.. si..si.. q no es que se'm passi l'arròs! és que quasi se m'oblida que estem a la tardor, i mires més enllà i somrius a les portes de l'hivern, desafiant-lo i esperant-lo amb una bufanda a les mans, o millor al coll?
dijous, 30 de juliol del 2009
... tancat per vacances
Que bé que senten les vacances... tot just comencen i ja gaudeixo dels moments de descans que els dedico... necessito un break mental... ja oloro els camps de vinyes, veig turistes fent fotos, tasto el gust del gelat... assaboreixo un vi de la regió...
moments dolços compartits, a la tornada més paraules... ara tan sols vacances! no em busqueu... m'estic torrant sota el sol!
moments dolços compartits, a la tornada més paraules... ara tan sols vacances! no em busqueu... m'estic torrant sota el sol!
dilluns, 20 de juliol del 2009
amics, amants, amors... sentir, una cosa q no podem oblidar
Un escrit estrany en un dia xafogós a la ciutat... la lluna ja surt i els estels queden davall aquesta boirina q ens envolta... una amiga m'ha dit que avui és el dia de l'amic a Argentina... aquí no existeixen aquests dies però tampoc crec q fagin falta... per mi el dia de l'amic és cada dia, el dia a dia, perque encara que no els vegis a diari o perdis el contacte.. arriba un dia que el recuperes, si era amic de debò segueix al mateix lloc... passen els anys i malgrat tot, els amics de debò continuen al teu costat... les vides de tots canvien i ens adaptem a les noves situacions però una mirada, una abraçada, una paraula dolça d'un amic no té preu...
sovint oblidem aquestes petites coses...
fa uns dies l'abraçada d'un gran amic em va remoure el cor, els seus ulls de cansament, la preocupació que desprenien em van fer adonar que malgrat els anys, només calia que ens miressim per saber que podem comptar l'un amb l'altre, q malgrat la distància el que ens uneix va més enllà... les seves paraules uns dies després dient-me que s'havia sentit viu em van fer adonar que no sempre la vida ens porta on volem, però si podem canviar-ho, intentar ser el més feliços que ens sigui possible.. i això no ho vull oblidar mai... perquè ho hem de fer nosaltres sols, sense dependre de ningú...o més ben dit sense que ningú ens ho espatlli...
mires els estels, ets a la platja i les torxes clavades a la sorra et fan sentir la nit, una brisa suau acompanya, la música, la conversa, nova gent i coses per aprendre a cada segon... passen les hores i la llum d'unes espelmes il·lumina l'habitació, mires al teu voltant i el teu cor tremola perquè no sap si podria suportar un altre cop... però la vida és això, vida.. i ens hem de sentir vius... perquè sentir és el més important... sents coses que feia temps que tenies enterrades, que havies deixat en el bagul de l'oblit... fa por treure la pols als sentiments... fa por tornar a estimar... no saps si t'hi estàs resistint, no saps què t'espera demà.. però tanques els ulls... sents l'olor de les espelmes, els sostres alts del pis et fan sentir lliure... paraules dolces, carícies, abraçades, petons... et deixes estimar ... només el temps sap la resposta a la vida... però l'hem de sentir a cada segon... encara no sé el secret de la felicitat... si en teniu la resposta... feu-m'ho saber! de moment em conformo amb gaudir dels petits moments... ja sigui amb amics, amants o amors... d vegades es confonen, d'altres es complementen i unes altres no els arribem a trobar...
per a tots els que esteu en algun d'aquests grups... potser no ho diem prou en aquest dia a dia que portem tots... aquí estic si em necessiteu, perquè sé que si us necessito només he de xiular!
no deixeu mai de sentir!
sovint oblidem aquestes petites coses...
fa uns dies l'abraçada d'un gran amic em va remoure el cor, els seus ulls de cansament, la preocupació que desprenien em van fer adonar que malgrat els anys, només calia que ens miressim per saber que podem comptar l'un amb l'altre, q malgrat la distància el que ens uneix va més enllà... les seves paraules uns dies després dient-me que s'havia sentit viu em van fer adonar que no sempre la vida ens porta on volem, però si podem canviar-ho, intentar ser el més feliços que ens sigui possible.. i això no ho vull oblidar mai... perquè ho hem de fer nosaltres sols, sense dependre de ningú...o més ben dit sense que ningú ens ho espatlli...
mires els estels, ets a la platja i les torxes clavades a la sorra et fan sentir la nit, una brisa suau acompanya, la música, la conversa, nova gent i coses per aprendre a cada segon... passen les hores i la llum d'unes espelmes il·lumina l'habitació, mires al teu voltant i el teu cor tremola perquè no sap si podria suportar un altre cop... però la vida és això, vida.. i ens hem de sentir vius... perquè sentir és el més important... sents coses que feia temps que tenies enterrades, que havies deixat en el bagul de l'oblit... fa por treure la pols als sentiments... fa por tornar a estimar... no saps si t'hi estàs resistint, no saps què t'espera demà.. però tanques els ulls... sents l'olor de les espelmes, els sostres alts del pis et fan sentir lliure... paraules dolces, carícies, abraçades, petons... et deixes estimar ... només el temps sap la resposta a la vida... però l'hem de sentir a cada segon... encara no sé el secret de la felicitat... si en teniu la resposta... feu-m'ho saber! de moment em conformo amb gaudir dels petits moments... ja sigui amb amics, amants o amors... d vegades es confonen, d'altres es complementen i unes altres no els arribem a trobar...
per a tots els que esteu en algun d'aquests grups... potser no ho diem prou en aquest dia a dia que portem tots... aquí estic si em necessiteu, perquè sé que si us necessito només he de xiular!
no deixeu mai de sentir!
divendres, 8 de maig del 2009
Perquè sona la música dins nostre?
Un vespre, una nit...
Un sopar: un carpaccio de salmó marinat... o potser una truita de patates amb aquell pa amb oli de les garrigues i una mica d pernil..
De beure: una copa de vi blanc o una cervesa ben fresca
De postre: aquell brownie, recepta heretada i compartida d'una dolça amiga... (amb gelat de vainilla...)
I de música: sonen velles cançons i nous grups que desconeixies... d'aquí i d'allà...
De lectura: després de Murakami he caigut en la trampa d' Stieg Larsson... tot just començo...
Un lloc: penses en les aigües ben blaves de Menorca i Formentera...
Unes espelmes iluminen amb un suau taronja les parets blanques del teu voltant...
Mentre escric sonen les cançons que descobreixo de Russian Red, records a l'Alanis, pinzellades a música més propera d'amics... guitarres que se't claven endins recordant els dies de música, de concerts en la teva vida.. enyores aquells sentiments dins la sala d'assaig, els nervis d'abans del concert, al damunt de l'escenari, les jam's... enyores les mirades còmplices d'alguns amics... una nota sona, aquell so de saxo tenor se't clava al cor, la pell et tremola però pots arribar a sentir-lo sense que una llàgrima et regalimi per la cara daurada pel sol... sembla mentida com una nota, un so et pot fer sentir tant... i et porta tants records...
una bateria, una guitarra, un baix, una veu... records de música que poc a poc tornes a escoltar, cantes sempre, et fa sentir feliç, però cantes per tu... mai tornaran els temps dalt d'escenaris i bolos entre amics... aquest temps va ser i va passar... per tu ja és passat de nostàlgia tendre... desitjo q la guitarra segueixi tocant aquells acords, els solos que em deixaven envadalida... amb aquella força i la dolçor del fraseig, nota a nota... mirades amistoses dins nostre... aquell saxo segur que segueix tocant el solo que em va enamorar... aquells dits marquen el temps que ens va passar per damunt sense adornar-nos que el perdíem... que alguna cosa ens estava passant... sento una armònica de blues i penso en cançons compartides...
però malgrat tot... el somriure no se'm desdibuixa... el temps del sol del capvespre m'acompanya i ... la lluna crida que ja és la seva hora...
no pots deixar d'escoltar música,... juntament amb les paraules... fan les cançons... i la vida més plena...
s'ha de gaudir de cada minut, de cada segon, de cada estrofa de cada cançó... i de cada moment que ens ofereix el dia.. perquè cada instant és únic!
etiquetes del post? ... petits plaers de la vida?...
Un sopar: un carpaccio de salmó marinat... o potser una truita de patates amb aquell pa amb oli de les garrigues i una mica d pernil..
De beure: una copa de vi blanc o una cervesa ben fresca
De postre: aquell brownie, recepta heretada i compartida d'una dolça amiga... (amb gelat de vainilla...)
I de música: sonen velles cançons i nous grups que desconeixies... d'aquí i d'allà...
De lectura: després de Murakami he caigut en la trampa d' Stieg Larsson... tot just començo...
Un lloc: penses en les aigües ben blaves de Menorca i Formentera...
Unes espelmes iluminen amb un suau taronja les parets blanques del teu voltant...
Mentre escric sonen les cançons que descobreixo de Russian Red, records a l'Alanis, pinzellades a música més propera d'amics... guitarres que se't claven endins recordant els dies de música, de concerts en la teva vida.. enyores aquells sentiments dins la sala d'assaig, els nervis d'abans del concert, al damunt de l'escenari, les jam's... enyores les mirades còmplices d'alguns amics... una nota sona, aquell so de saxo tenor se't clava al cor, la pell et tremola però pots arribar a sentir-lo sense que una llàgrima et regalimi per la cara daurada pel sol... sembla mentida com una nota, un so et pot fer sentir tant... i et porta tants records...
una bateria, una guitarra, un baix, una veu... records de música que poc a poc tornes a escoltar, cantes sempre, et fa sentir feliç, però cantes per tu... mai tornaran els temps dalt d'escenaris i bolos entre amics... aquest temps va ser i va passar... per tu ja és passat de nostàlgia tendre... desitjo q la guitarra segueixi tocant aquells acords, els solos que em deixaven envadalida... amb aquella força i la dolçor del fraseig, nota a nota... mirades amistoses dins nostre... aquell saxo segur que segueix tocant el solo que em va enamorar... aquells dits marquen el temps que ens va passar per damunt sense adornar-nos que el perdíem... que alguna cosa ens estava passant... sento una armònica de blues i penso en cançons compartides...
però malgrat tot... el somriure no se'm desdibuixa... el temps del sol del capvespre m'acompanya i ... la lluna crida que ja és la seva hora...
no pots deixar d'escoltar música,... juntament amb les paraules... fan les cançons... i la vida més plena...
s'ha de gaudir de cada minut, de cada segon, de cada estrofa de cada cançó... i de cada moment que ens ofereix el dia.. perquè cada instant és únic!
etiquetes del post? ... petits plaers de la vida?...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)