Sembla que serà veritat que tinc una especial relació amb les estacions de l'any... q em marquen més del que pensava o del que voldria.. però malgrat el propòsit de que el meu blog aquest any tingués més posts, de moment no ho he aconseguit,.. ja enyorava el meu post de primavera...
primavera que de moment es fa de rogar i ens recorda que l'hivern encara s'amaga darrere la cantonada per sorprendre'ns quan menys ho esperem.. la pluja, el vent, la neu, el fred.. però malgrat això, el sol brilla amb més força i les flors es deixen veure amb la seva cara més radiant! dins meu aquests batibulls del temps es tradueixen en incertesa de sentiments.. els colors es veuen més clars que la primavera passada però encara hi ha una escletxa de boira que no me'ls deixa apreciar del tot...
uns dies de vacances, la natura, converses agradables, somriures, gestos que no esperen res a canvi fan que el dia a dia segueixi endavant, fan veure que el món, malgrat que ple de desastres i d'injusticies ens depara cada dia un bri d'alegria...
perquè en el fons això és el més important de tot.. una mirada còmplice, un somriure d'aquell qui no fa gaire que coneixes, coneguts o companys que es converteixen en amics., els amics de sempre, els amics retrobats, la llum d'una espelma, el llibre d'un amic, una cançó... abraçades, salts, música, passejades i aire pur,...
potser res del que escric avui té massa sentit.. però aquella necessitat d'escriure em transporta en el temps.. notícies d'algú que va ser important per tu et trasvalsen però alhora et fan saber que encara queda una llibreta empolsada de dolces paraules compartides que et demostra que no hi ha res impossible... que com diu una cançó a força de molt de caure et tornes a aixecar i que tornaràs a sentir, a riure, a compartir,... perquè rere els núvols sempre hi ha un sol ben gran!
seguirem una vegada més... caminant!
primavera que de moment es fa de rogar i ens recorda que l'hivern encara s'amaga darrere la cantonada per sorprendre'ns quan menys ho esperem.. la pluja, el vent, la neu, el fred.. però malgrat això, el sol brilla amb més força i les flors es deixen veure amb la seva cara més radiant! dins meu aquests batibulls del temps es tradueixen en incertesa de sentiments.. els colors es veuen més clars que la primavera passada però encara hi ha una escletxa de boira que no me'ls deixa apreciar del tot...
uns dies de vacances, la natura, converses agradables, somriures, gestos que no esperen res a canvi fan que el dia a dia segueixi endavant, fan veure que el món, malgrat que ple de desastres i d'injusticies ens depara cada dia un bri d'alegria...
perquè en el fons això és el més important de tot.. una mirada còmplice, un somriure d'aquell qui no fa gaire que coneixes, coneguts o companys que es converteixen en amics., els amics de sempre, els amics retrobats, la llum d'una espelma, el llibre d'un amic, una cançó... abraçades, salts, música, passejades i aire pur,...
potser res del que escric avui té massa sentit.. però aquella necessitat d'escriure em transporta en el temps.. notícies d'algú que va ser important per tu et trasvalsen però alhora et fan saber que encara queda una llibreta empolsada de dolces paraules compartides que et demostra que no hi ha res impossible... que com diu una cançó a força de molt de caure et tornes a aixecar i que tornaràs a sentir, a riure, a compartir,... perquè rere els núvols sempre hi ha un sol ben gran!
seguirem una vegada més... caminant!
3 comentaris:
Oi tant! Cada dia una passa que t'acosta a qui vols ser... amb la primavera sembla que és més fàcil, no?
Ja tocava una actualització! Mola que les fotos em sonin totes ;-)
Siiiii!!!! VISCAAAA!!!! Ja és primavera i els animalons que es passen l'hivern mig endormiscats es desperten i treuen el nasarró... veig que el teu blog és un d'aquests animalons. Petonets!!!!
si.. la primavera desperta necessitat d'escriure, de sentir, de comunicar.. i de compartir dolces paraules amb amigues com vosaltres!
Petonets
Publica un comentari a l'entrada