... doncs si, fa massa temps que no passava per aquí, suposo que quan no escrius és perquè tampoc no tens massa coses a dir, o per aquesta pressa que en aquesta societat sempre ens acompanya...
sembla que els canvis d'estació em forcen a venir a veure què passa... i ja som a l'estiu... malgrat avui no ho sembli massa... pluja, vent, llamps i trons... una tempesta d'estiu, sens dubte...
la ciutat comença a buidar-se i hi ha estones de tot... encara gresca i xerinola però també moments de soledat... no et queixes, simplement ho observes...
amics que van fent la seva vida i que et dónen grans notícies... la vida passa i sembla que sigui ahir que sortíem de les nostres classes, anàvem a fer unes birres al bar mentre somíavem un futur...
els núvols et fan pensar, aquesta brisa s'emporta sentiments que no vols sentir i veus amb esperança que potser ja és hora d'oblidar i simplement gaudir del que t'acompanya...
il·lusió per un viatge de somni que pots portar a la realitat gràcies als qui han confiat en tu, i mires la sort que tens i gaudiràs com mai d'aquesta oportunitat... de mentres, a la ciutat els dies van passant, enyores alguns amics que estan lluny, alguns en distància, altres en sentiment... però somrius, per allò assolit, per la bona gent que t'acompanya i per ser feliç en les petites coses...
música que tens sempre al costat, no podries viure sense ella, lletres com la vida mateixa, sons que se't claven a l'ànima, instruments dolços i gent amb qui compartir-ho...
en definitiva, que la vida avança i nosaltres hem de ser capaços de seguir-li el ritme, perquè no arribi un dia i ens agafi a contrapeu i mirem enrere i diguem... òsti, si sembla que ens hem fet grans...
sincerament, jo crec que seguim sent joves, sobretot d'ànima, i ens queda molt per viure, per descobrir, per compartir, ... no ho desaprofitem pensant en allò que hauria pogut ser!
Carpe díem!
somric i penso i canto... m'alegro de tornar a ser aquí... ja us enyorava...
2 comentaris:
Nosaltres també t'enyoràvem :-* Saps? M'agrada el que escrius, les tormentes són ben inspiradores. Ahir ens van prometre una però al final no la vam tenir, però tu ens l'has portat i m'agrada. Enyoro aquesta manera de ploure del Mediterrani, amb aquella força i la olor de la ciutat després d'una tormenta d'estiu. Feia dies que no venia pel teu raconet i m'he enamorat de la foto del banner :-) Mil petons!
m'agrada que t'agradi! ... tot i que algun dia m'has de fer classes de composició del blog! no hi dedico massa temps... la foto, des d'una terrassa d'una casa de Barcelona amb gots estesos fent la funció d'espelmes a la nit...
si, les tormentes, amb aquella olor de terra mullada, oi?
petons mil
Publica un comentari a l'entrada