diumenge, 14 de novembre del 2010

el sol ja comença a amagar-se!

Fa dies que penso que vull escriure alguna cosa però amb això de les vides ràpides que portem tots mai trobo el moment per fer-ho o quan trobo el moment em falten les ganes... així que ara, aprofitant aquest rajos tímids de sol de tardor que entren per la finestra vull escriure quatre ratlles...

aquests últims dies m'he retrobat amb amics d'aquells que és igual que no els vegis en 10 anys, sembla que t'haguéssis vist ahir i només volen saber si estàs bé, si ets feliç, si en definitiva, en aquests anys que han passat seguim sent els mateixos d'aquelles converses al pati de lletres o hem evolucionat d'alguna manera... els miro, els observo, cadascun de nosaltres ha fet la seva vida, uns amb més sort que d'altres, uns amb familia, d'altres sense... però entre les parets d'aquell bar que tantes hores ens ha vist passar tots som els que erem... ens agrada riure, escoltar, parlar, llegir, escriure, viure i compartir... som en definitiva gent del nostre temps que admira l'èxit d'un bon amic en la creació del seu últim llibre o la d'aquella amiga amb una familia dolça...

tots tenim la nostra vida amb menys glamour, els moments durs, les decisions difícils, i més en aquests dies que corren però les llàgrimes estaran sempre acompanyades d'un somriure agredolç, de les paraules d'aquell amic dient que som importants, cadascun de nosaltres, tinguem el que ens havíem proposat en temps d'aules de facultat o no, mentre ens tinguem uns als altres som... i el més important, podem ser feliços de tenir gent que ens estima sense demanar res a canvi...

doncs sí, aquest post el dedico als amics que en aquest moment no passen per un bon moment, per la pèrdua d'un somni, per la pèrdua d'una mare, per la pèrdua del que fins ara era la seva vida sense trontollar, per la pèrdua del que creien era la felicitat...

un somriure ben dolç, una abraçada i petons envoltats d'incertesa... només hem de xiular perquè un de nosaltres ho senti!

diumenge, 18 de juliol del 2010

en un segon tot pot canviar


... desitjaves que arribés aquesta setmana, volies iniciar les vacances, compartir-les, gaudir-les i ser feliç... en un segon tot s'enfonsa, et falta l'aire i els ulls s'humitegen en pensar-hi... de ben segur que vindràn dies on veuràs el sol brillar amb força, ara tan sols el teu cor està apagat... gaudiu de cada dia, de cada segon... bones vacances als que les feu!

diumenge, 14 de març del 2010

sort del sol malgrat el cansament...

Avui ha sortit el sol... i quines ganes que tenia de sentir la seva calor, la seva llum... la neu dels últims dies ens va trasbalsar i el fred es calava dins meu...

serà que la primavera s'acosta i el temps torna a la seva realitat. Cansament de cap de setmana sense poder descansar i esperança que no falta massa per uns dies de vacances... necessito parar, seure, pensar, llegir, sentir, mirar, gaudir... necessito un break de tot i estar serena i tranquila...

tanco els ulls i imagino llocs on anar, intento ser el més feliç que puc cada dia...


Ja falta menys per uns dies de festa...

divendres, 8 de gener del 2010

Tan sols una aprenent de fornera...

Amb aquest fred a mi no em ve de gust res més que quedar-me a casa, amb la meva gateta, la calefacció, i la manteta al sofà mentre reposo el cos i el cap. I cuinar, dóna caliu a la llar.

Després d'aquests Nadals començo una nova etapa que és la de fer pà... sí..sí... aquests Reis Màgics d'Orient m'han portat una panificadora. Penso treure-li tot el partit i s'ha de dir que he començat a fer les proves. No és tasca fàcil d'inici ja que les explicacions de les instruccions no serveixen massa... aquest món d'internet però sempre dóna solucions i per tant vaig fer el meu primer pà, i el vull compartir amb tots vosaltres.

Pà tipus francès:

Ingredients:

375 ml. d'aigua
1 culleradeta de sucre
1 cullerada d'oli d'oliva
1 culleradeta de sal
600 g. de farina de força
7 g. de llevat sec de forner ó 20 g de llevat fresc

Preparació:

Posar tots els ingredients a la cubeta de la panificadora en el mateix ordre establert abans.
Programa ràpid ( sobre 2:10 h).
Treure de la cubeta només acabar i deixar mínim una hora abans de tallar el pà.

I no tenia mala pinta i no estava gens dolent per ser la primera vegada que ho intentava! Però es pot millorar!!

Ara bé, després de provar-ho la pròxima vegada faré alguna adaptació a la recepta. S'ha de dir que no vaig utilitzar farina de força sinó normal i llevat fresc enlloc del sec. Al proper pà que fagi però hi posaré una mica més de sal (ja que estava un pèl "soso") i el dauraré una mica més. El que encara em falta aprendre és a desmotllar-lo sense que es desmonti massa. Potser la solució és treure les pales d'amasar abans que comenci la cocció i deixar-lo refredar una mica abans de desmotllar. En fi, aquesta nova aventura tot just comença! Espero preparar mil pans més, massa de pizza, pastissos... crec que el pròxim objectiu és un pà de llet amb xocolata. Si ho faig ja us mantindré informats/des.

Ja sabeu, accepto suggeriments, receptes... sóc tan sols una aprenent amb ganes d'èxit!!



dimarts, 24 de novembre del 2009

Ups... que se'm passa la Tardor!


... però la culpa no és meva, és d'aquest planeta que cada dia està més i més boig i sembla que la temperatura sigui de setembre i no de finals de novembre!! Però què dius que va passar la Castanyada i anavem amb màniga curta? No pot ser veritat! Que aviat menjarem turrons i ens ompliran a regals? diuen que això sembla segons les llums ja penjades al carrer!

De fet, porto uns dies pensant en les paraules que he de fer servir per fer frases i per d'aquestes frases fer-ne una història.. de vegades, però, no és una història el que volem escriure, són emocions, sensacions, simplement el nom d'algú o d'algun lloc...

m'agradaria que ara, des del sofà de casa, oloressiu aquest pollastre al forn recent fet, que sentissiu l'escalfor de sota la manta i la respiració de la gata mentre dorm. Un llibre al costat a punt de començar, música de fons, simplement he tingut temps de parar a mirar què faig, què sento, què veig... a valorar un petit gest, a valorar la vida en sí mateixa i deixar de banda allò que no val la pena o no em fa feliç.

sensacions de paraules, amics escriptors que per fi tenen el seu reconeixement, receptes de cuina amuntegades, dolor físic però salut mental, felicitat i estones d'avorriment, amics, amigues, coneguts, companys de feina, caps, familia... tothom té el seu lloc, el seu moment, jo en trobo més d'un al meu costat, és en moments dolços que penso en les pedres, si, les pedres, aquelles oblidades sota el mar, a la muntanya, muntanyes de pedres que per mi són sentiments, un grapat de pedres al meu cor, em recorden algú que ja no hi és, dibuixo un mig somriure i confio que algun dia tindré la força per portar-li, de mentres observo les del mar...

i no parlo d'amor, bé si d'amor, però no d'amor de parella...no no... amor pels amics, amor pels pares, pels germans, allò que ens costa tant de donar per por a perdre'l... però no us enganyeu, la vida és molt millor amb un somriure i amor al voltant, sigui del tipus que sigui...

perquè deiem que era Tardor, oi?.. si..si.. q no es que se'm passi l'arròs! és que quasi se m'oblida que estem a la tardor, i mires més enllà i somrius a les portes de l'hivern, desafiant-lo i esperant-lo amb una bufanda a les mans, o millor al coll?

dijous, 30 de juliol del 2009

... tancat per vacances

Que bé que senten les vacances... tot just comencen i ja gaudeixo dels moments de descans que els dedico... necessito un break mental... ja oloro els camps de vinyes, veig turistes fent fotos, tasto el gust del gelat... assaboreixo un vi de la regió...

moments dolços compartits, a la tornada més paraules... ara tan sols vacances! no em busqueu... m'estic torrant sota el sol!

dilluns, 20 de juliol del 2009

amics, amants, amors... sentir, una cosa q no podem oblidar

Un escrit estrany en un dia xafogós a la ciutat... la lluna ja surt i els estels queden davall aquesta boirina q ens envolta... una amiga m'ha dit que avui és el dia de l'amic a Argentina... aquí no existeixen aquests dies però tampoc crec q fagin falta... per mi el dia de l'amic és cada dia, el dia a dia, perque encara que no els vegis a diari o perdis el contacte.. arriba un dia que el recuperes, si era amic de debò segueix al mateix lloc... passen els anys i malgrat tot, els amics de debò continuen al teu costat... les vides de tots canvien i ens adaptem a les noves situacions però una mirada, una abraçada, una paraula dolça d'un amic no té preu...

sovint oblidem aquestes petites coses...

fa uns dies l'abraçada d'un gran amic em va remoure el cor, els seus ulls de cansament, la preocupació que desprenien em van fer adonar que malgrat els anys, només calia que ens miressim per saber que podem comptar l'un amb l'altre, q malgrat la distància el que ens uneix va més enllà... les seves paraules uns dies després dient-me que s'havia sentit viu em van fer adonar que no sempre la vida ens porta on volem, però si podem canviar-ho, intentar ser el més feliços que ens sigui possible.. i això no ho vull oblidar mai... perquè ho hem de fer nosaltres sols, sense dependre de ningú...o més ben dit sense que ningú ens ho espatlli...

mires els estels, ets a la platja i les torxes clavades a la sorra et fan sentir la nit, una brisa suau acompanya, la música, la conversa, nova gent i coses per aprendre a cada segon... passen les hores i la llum d'unes espelmes il·lumina l'habitació, mires al teu voltant i el teu cor tremola perquè no sap si podria suportar un altre cop... però la vida és això, vida.. i ens hem de sentir vius... perquè sentir és el més important... sents coses que feia temps que tenies enterrades, que havies deixat en el bagul de l'oblit... fa por treure la pols als sentiments... fa por tornar a estimar... no saps si t'hi estàs resistint, no saps què t'espera demà.. però tanques els ulls... sents l'olor de les espelmes, els sostres alts del pis et fan sentir lliure... paraules dolces, carícies, abraçades, petons... et deixes estimar ... només el temps sap la resposta a la vida... però l'hem de sentir a cada segon... encara no sé el secret de la felicitat... si en teniu la resposta... feu-m'ho saber! de moment em conformo amb gaudir dels petits moments... ja sigui amb amics, amants o amors... d vegades es confonen, d'altres es complementen i unes altres no els arribem a trobar...

per a tots els que esteu en algun d'aquests grups... potser no ho diem prou en aquest dia a dia que portem tots... aquí estic si em necessiteu, perquè sé que si us necessito només he de xiular!

no deixeu mai de sentir!