diumenge, 13 de febrer del 2011

... un raig de sol entra per la finestra!

Ja feia dies que pensava en escriure alguna cosa de les que em passen pel cap i pel cor però com sempre aquest ritme de vida fa que pensem coses que volem fer però que moltes vegades quedin en això, pensaments.
En una tarda de diumenge, després d'una mica d'esport i d'un dinar amb diferents plats del meu gust, aquí em trobo, davant del teclat, de la finestra, exprimint aquests rajos de sol i amb un te a les meves mans.
Intento sentir i viure cada dia intensament. En aquestes últimes setmanes moltes estones de màgia al meu voltant. Música nova, música coneguda, cançons dolces, amics i familia que em fan sentir que la vida sovint és agradable.

Una carícia et transporta a aquella ciutat de les teulades amb dipòsits d'aigua, plaques solars i gent diversa. El temps s'ha parat? nosaltres som els mateixos? Sembla ser que no. Un concert inesperat amb aquelles notes que t'arriben al cor et fa somriure pel que has deixat enrere i sobretot pel que et queda per endavant.
Et diria no t'allunyis, ara no, revivim una abraçada, aquell petó tremolós... fa uns anys vaig sentir que et perdia per sempre, i mai et vaig perdre del tot. Què difícil sentir i viure i estimar...
Miro per la finestra, hi veig aquell arbre que mou les seves fulles pel vent que se l'emporta, aquest sol d'hivern que no volem que s'amagui, un llibre nou esperant a ser explorat, la somnolència aquesta de mitja tarda que t'ennuvola els pensaments...
Silencis, converses, mirades compartides, música,... paraules dolces, paraules inoportunes, paraules mai dites... i paraules que cal dir... no marxis, ara no...

I el sol segueix brillant quan l'hivern el deixa...

diumenge, 14 de novembre del 2010

el sol ja comença a amagar-se!

Fa dies que penso que vull escriure alguna cosa però amb això de les vides ràpides que portem tots mai trobo el moment per fer-ho o quan trobo el moment em falten les ganes... així que ara, aprofitant aquest rajos tímids de sol de tardor que entren per la finestra vull escriure quatre ratlles...

aquests últims dies m'he retrobat amb amics d'aquells que és igual que no els vegis en 10 anys, sembla que t'haguéssis vist ahir i només volen saber si estàs bé, si ets feliç, si en definitiva, en aquests anys que han passat seguim sent els mateixos d'aquelles converses al pati de lletres o hem evolucionat d'alguna manera... els miro, els observo, cadascun de nosaltres ha fet la seva vida, uns amb més sort que d'altres, uns amb familia, d'altres sense... però entre les parets d'aquell bar que tantes hores ens ha vist passar tots som els que erem... ens agrada riure, escoltar, parlar, llegir, escriure, viure i compartir... som en definitiva gent del nostre temps que admira l'èxit d'un bon amic en la creació del seu últim llibre o la d'aquella amiga amb una familia dolça...

tots tenim la nostra vida amb menys glamour, els moments durs, les decisions difícils, i més en aquests dies que corren però les llàgrimes estaran sempre acompanyades d'un somriure agredolç, de les paraules d'aquell amic dient que som importants, cadascun de nosaltres, tinguem el que ens havíem proposat en temps d'aules de facultat o no, mentre ens tinguem uns als altres som... i el més important, podem ser feliços de tenir gent que ens estima sense demanar res a canvi...

doncs sí, aquest post el dedico als amics que en aquest moment no passen per un bon moment, per la pèrdua d'un somni, per la pèrdua d'una mare, per la pèrdua del que fins ara era la seva vida sense trontollar, per la pèrdua del que creien era la felicitat...

un somriure ben dolç, una abraçada i petons envoltats d'incertesa... només hem de xiular perquè un de nosaltres ho senti!

diumenge, 18 de juliol del 2010

en un segon tot pot canviar


... desitjaves que arribés aquesta setmana, volies iniciar les vacances, compartir-les, gaudir-les i ser feliç... en un segon tot s'enfonsa, et falta l'aire i els ulls s'humitegen en pensar-hi... de ben segur que vindràn dies on veuràs el sol brillar amb força, ara tan sols el teu cor està apagat... gaudiu de cada dia, de cada segon... bones vacances als que les feu!

diumenge, 14 de març del 2010

sort del sol malgrat el cansament...

Avui ha sortit el sol... i quines ganes que tenia de sentir la seva calor, la seva llum... la neu dels últims dies ens va trasbalsar i el fred es calava dins meu...

serà que la primavera s'acosta i el temps torna a la seva realitat. Cansament de cap de setmana sense poder descansar i esperança que no falta massa per uns dies de vacances... necessito parar, seure, pensar, llegir, sentir, mirar, gaudir... necessito un break de tot i estar serena i tranquila...

tanco els ulls i imagino llocs on anar, intento ser el més feliç que puc cada dia...


Ja falta menys per uns dies de festa...

divendres, 8 de gener del 2010

Tan sols una aprenent de fornera...

Amb aquest fred a mi no em ve de gust res més que quedar-me a casa, amb la meva gateta, la calefacció, i la manteta al sofà mentre reposo el cos i el cap. I cuinar, dóna caliu a la llar.

Després d'aquests Nadals començo una nova etapa que és la de fer pà... sí..sí... aquests Reis Màgics d'Orient m'han portat una panificadora. Penso treure-li tot el partit i s'ha de dir que he començat a fer les proves. No és tasca fàcil d'inici ja que les explicacions de les instruccions no serveixen massa... aquest món d'internet però sempre dóna solucions i per tant vaig fer el meu primer pà, i el vull compartir amb tots vosaltres.

Pà tipus francès:

Ingredients:

375 ml. d'aigua
1 culleradeta de sucre
1 cullerada d'oli d'oliva
1 culleradeta de sal
600 g. de farina de força
7 g. de llevat sec de forner ó 20 g de llevat fresc

Preparació:

Posar tots els ingredients a la cubeta de la panificadora en el mateix ordre establert abans.
Programa ràpid ( sobre 2:10 h).
Treure de la cubeta només acabar i deixar mínim una hora abans de tallar el pà.

I no tenia mala pinta i no estava gens dolent per ser la primera vegada que ho intentava! Però es pot millorar!!

Ara bé, després de provar-ho la pròxima vegada faré alguna adaptació a la recepta. S'ha de dir que no vaig utilitzar farina de força sinó normal i llevat fresc enlloc del sec. Al proper pà que fagi però hi posaré una mica més de sal (ja que estava un pèl "soso") i el dauraré una mica més. El que encara em falta aprendre és a desmotllar-lo sense que es desmonti massa. Potser la solució és treure les pales d'amasar abans que comenci la cocció i deixar-lo refredar una mica abans de desmotllar. En fi, aquesta nova aventura tot just comença! Espero preparar mil pans més, massa de pizza, pastissos... crec que el pròxim objectiu és un pà de llet amb xocolata. Si ho faig ja us mantindré informats/des.

Ja sabeu, accepto suggeriments, receptes... sóc tan sols una aprenent amb ganes d'èxit!!



dimarts, 24 de novembre del 2009

Ups... que se'm passa la Tardor!


... però la culpa no és meva, és d'aquest planeta que cada dia està més i més boig i sembla que la temperatura sigui de setembre i no de finals de novembre!! Però què dius que va passar la Castanyada i anavem amb màniga curta? No pot ser veritat! Que aviat menjarem turrons i ens ompliran a regals? diuen que això sembla segons les llums ja penjades al carrer!

De fet, porto uns dies pensant en les paraules que he de fer servir per fer frases i per d'aquestes frases fer-ne una història.. de vegades, però, no és una història el que volem escriure, són emocions, sensacions, simplement el nom d'algú o d'algun lloc...

m'agradaria que ara, des del sofà de casa, oloressiu aquest pollastre al forn recent fet, que sentissiu l'escalfor de sota la manta i la respiració de la gata mentre dorm. Un llibre al costat a punt de començar, música de fons, simplement he tingut temps de parar a mirar què faig, què sento, què veig... a valorar un petit gest, a valorar la vida en sí mateixa i deixar de banda allò que no val la pena o no em fa feliç.

sensacions de paraules, amics escriptors que per fi tenen el seu reconeixement, receptes de cuina amuntegades, dolor físic però salut mental, felicitat i estones d'avorriment, amics, amigues, coneguts, companys de feina, caps, familia... tothom té el seu lloc, el seu moment, jo en trobo més d'un al meu costat, és en moments dolços que penso en les pedres, si, les pedres, aquelles oblidades sota el mar, a la muntanya, muntanyes de pedres que per mi són sentiments, un grapat de pedres al meu cor, em recorden algú que ja no hi és, dibuixo un mig somriure i confio que algun dia tindré la força per portar-li, de mentres observo les del mar...

i no parlo d'amor, bé si d'amor, però no d'amor de parella...no no... amor pels amics, amor pels pares, pels germans, allò que ens costa tant de donar per por a perdre'l... però no us enganyeu, la vida és molt millor amb un somriure i amor al voltant, sigui del tipus que sigui...

perquè deiem que era Tardor, oi?.. si..si.. q no es que se'm passi l'arròs! és que quasi se m'oblida que estem a la tardor, i mires més enllà i somrius a les portes de l'hivern, desafiant-lo i esperant-lo amb una bufanda a les mans, o millor al coll?

dijous, 30 de juliol del 2009

... tancat per vacances

Que bé que senten les vacances... tot just comencen i ja gaudeixo dels moments de descans que els dedico... necessito un break mental... ja oloro els camps de vinyes, veig turistes fent fotos, tasto el gust del gelat... assaboreixo un vi de la regió...

moments dolços compartits, a la tornada més paraules... ara tan sols vacances! no em busqueu... m'estic torrant sota el sol!